Verònica era una jove curiosa i inquieta, a qui cridaven excepcionalment l’atenció els temes sobrenaturals i esotèrics. Per això, un bon dia va decidir comprar un tauler ouija, practicar espiritisme i posar-se en contacte amb el món dels morts. Una nit freda d’hivern, la pluja torrencial impedia que ella i tots els seus amics eixiren per ahí a divertir-se. Per això van decidir quedar-se a casa de Verònica a jugar a uns jocs, però de sobte ella va decidir que quina cosa millor, va traure la seua ouija i es van reunir al voltant d’una taula els huit adolescents, van encendre un ciri perquè l’ambient fóra més apropiat i l’amfitriona va explicar als seus companys què havien de fer i com s’havien de comportar. Total concentració i serietat. Verònica feia ella mateixa d’interlocutora entre els dos mons. Per tant seria ella qui faria les preguntes. Tots callats i centrats es van agafar de les mans i emparats en el silenci total de la nit, la mèdium va fer el senyal de començar el que ells creien un innocent joc, però que va tenir conseqüències fatals. Tots posaren suaument el seu dit índex damunt d’un got situat al centre del tauler on estaven dibuixades totes les lletres de l’abecedari al costat d’un requadres on es llegia: “Sí”, “No”, “Hola”, “Adéu”. Verònica va començar a fer preguntes i, en una, el got va començar a moure’s. Alguns dels xics començaren a posar-se un poc nerviosos, amb el cor palpitant fortament, la por anava apoderant-se de tots. A poc a poc anaven ajuntant les lletres que el més enllà els anava dictant, van descobrir un aterridor missatge:
“Un de vosaltres morirà aquesta nit”
Un calfred va recórrer els seus cossos, una brisa gèlida va apagar el ciri encés. Verònica es va alçar de colp aterrida, entropessant amb una estanteria i les tisores que estaven amunt van caure des del més alt i es clavaren al seu coll i li causaren la mort immediata. ¿Coincidència o assassinat?
Els xics es quedaren tots muts i pàl·lids. Aquest espectacle va fer que tots eixiren espantats per demanar auxili, però poc pogueren fer per la innocent víctima del que ells creien un joc sense més. Des d’aleshores, Verònica va quedar atrapada entre el món del vius i dels morts i es va convertir en un personatge sobrenatural l’ànima de la qual vaga sense rumb. Per això, quan algú la invoca la mateixa nit de la seua mort, repetint el seu nom tres vegades, davant d’un gran espill amb un ciri encés alguna cosa terrible succeïx, de sobte i de forma misteriosa qualsevol arma blanca, com unes tisores o un ganivet, ix disparada i es clava al coll o en el cor, i li causa la mort immediata. Aquesta és la raó per la qual aquesta llegenda urbana, circula amb el fi d’avisar a qualsevol incaut que decidix temptar el destí repetint davant d’un espill les tres paraules:
¡Verònica, Verònica, Verònica!
Per més instituts i escoles en condicions
Maria Navarro Pérez
Cada vegada la població de gent d’edat escolar a Mutxamel va augmentant. Així que ens fan falta més instituts i escoles.
Després de moltes mobilitzacions al 2000 es va fer el primer institut que ja des del primer dia es va quedar xicotet.
El 2003 es va fer un altre institut però aquest, prefabricat. Aquest centre és xicotet i l’alumnat estem incòmodes amb aquestes aules. Les parets retrunyeïxen, quan plou el sostre fa molt soroll, hi ha goteres, per les finestres entra el fred... No volem estar en unes aules que ni són això, aules. Volem un institut de pedra, amb totes les instal·lacions necessàries per al bon funcionament del centre. Volem millorar l’ensenyança i l’educació. Volem que la Conselleria d’Educació ens faça més instituts i més escoles, però en condicions.
Fa anys que alumnes i pares estem protestant per no tindre un institut en condicions i haver d’estar en uns barracons.
L’any passat ens van dir que ja tenien els papers, que sols els quedava trobar obrers. Encara no n’han trobat cap. En canvi en les obres d’urbanitzacions que van a fer prop de l’Arbre Blanc i dels barracons, sempre hi ha alguna obra, i obrers.
Tots ens preguntem perquè sempre ens diuen que el faran d’ací dos anys i després no el fan, per què no complixen el que diuen.
En lloc de fer les urbanitzacions de “Lubasa” en podrien estar fent un institut nou en bones condicions. Jo i moltes persones més, pensem que és més important fer un institut per a la nostra educació, que no unes urbanitzacions.
Per què no ens fan un institut en condicions?
La banda del poble
Cristina Quereda Galvañ
Si algú em pregunta que és el que més m’agrada de Mutxamel no dubtaria gens a contestar, diria les festes de Moros i Cristians, perquè hi ha alegria en la gent, les desfilades, els tirotejos, els coets, les llums, etc. però no ens hem d’oblidar de la música i les bandes, que sense la música no hi hauria festa.
Al nostre poble tenim la Societat Musical l’Aliança, i casualment el pròxim any 2007 serà el 150 aniversari. La banda va ser fundada l’any 1857 pel mestre Francisco Sala Marco. Des d’eixe moment, la banda ha obtingut molts premis dels quals cal destacar els últims: el primer premi del certamen de música festera d’Altea la Vella en l’any 2004 i el tercer premi en el certamen de Cullera en l’any 2004 també.
Actualment l’escola de música de la banda consta de nou professors, i la plantilla de música de la banda és de noranta persones aproximadament i el director Rafael Garrigós.
A causa del 150 aniversari, la banda ha gravat un CD on es recopilen obres importants per a la banda. Les obres són:
SUSPIROS DE ESPAÑA Segon Premi en el Certamen Musical celebrat el dia 21-07-1958 a Novelda (Alacant) pasdoble.
LAS HIJAS DEL ZEBEDEO (sarsuela) de R. Chapí Primer Premi en el I Certamen de Bandes de Música de la Vega Baixa, celebrat el dia 25-07-1973 a Albatera (Alacant).
DON CAYO de F. Pérez Devesa. Segon Premi en el III Certamen Provincial de Bandes Civils, celebrat el dia 17-02-1974 .l'Altea (Alacant). Pasdoble.
LA VENTA DE LOS GATOS (sarsuela) de José Serrano. Tercer premi en el certamen regional de Bandes Civils a Elx l’any 1949.
SUITE ALACANTINA (suite per a banda) de Ricardo Dorado. Primer Premi en el Certamen de Bandes Civils de Música celebrat el dia 2-07-1983 a Cocentaina (Alacant).
MACHACO (Pasdoble) de José R. Pascual Vilaplana. Presentació en la II Edició del Certamen de Música Festera, celebrat el dia 00-02-2004 a Altea la Vella (Alacant).
ASBAG (Marxa Mora) de Carlos Pellicer Andrés. Primer Premi en la II Edició del Certamen de Música Festera, celebrat el 2004 a Altea la Vella (Alacant).
PICCADILLY CIRCUS (Marxa Cristiana) de Josep V. Egea Insa. Obra de lliure elecció interpretada en la II Edició del Certamen de Música Festera, celebrat el dia 00-02-2004 a Altea la Vella (Alacant)
El pròxim 2007, per a celebrar-lo la banda farà molts concerts i molts actes que estan preparant-se amb molta il·lusió i jo, com a membre de la banda, espere que tots vosaltres disfruteu d’ells i sobretot de la música.
Fa molt de temps en un lloc molt llunyà vivia una xiqueta que es deia Christina, era una xiqueta molt tímida i sempre estava sola.
Un dia anant al col·legi es va trobar amb un amic seu de feia molts anys, però li va estranyar i a la vegada es va espantar perquè els seus pares li havien dit que ja feia anys s’havia mort en un accident de trànsit i li va preguntar:
-Però tu no estaves mort? El xiquet no li va contestar, soles la mirava als ulls fixament. La xiqueta se’n va anar corrent a sa casa i li ho va contar a sa mare, la mare li va dir que potser s’havia confós amb un altre xiquet. La xiqueta va tornar de camí al col·legi, però eixa volta no va vore el xiquet. Quan va tocar el timbre per a eixir, Christina se’n va anar per un camí més curt i se’l va tornar a trobar, la xiqueta va eixir corrent i es va pegar un bac. L’esperit del xiquet la va agafar per les cames i la va dur a un descampat i l’esperit li va dir:
- He mort per culpa teua, i ara, vas a morir tu! Christina va començar a cridar fins que es va quedar sense veu i el xiquet la va tirar per un barranc.
Quan la policia va anar a vore “l’assassinat” els pares li van explicar el que Christina li havia contat a sa mare. També li van explicar que feia molts anys van tindre un accident de trànsit, van xocar amb la família de l’esperit i solament el xiquet s’havia mort i ara volia venjar-se, els pares de la xiqueta sabien que ara anava per ells.
La casa de l’arbre
Rafael Sirera Morant
Havia una vegada un grup de xiquets que es van construir una casa dalt d’un arbre. Sempre anaven tots els xiquets i xiquetes del poble a l’eixida de l’escola, allí passaven les vesprades, jugant, contant contes, etc.
Un dia la mare de Daniel, un dels xiquets que va ajudar a construir la casa de l’arbre, els va preparar un berenar amb un pastís de xocolate. Els xiquets estaven molt contents d’aquell berenar que els havia preparat la mare de Daniel:
- Moltes gràcies, senyora. El berenar estava per a xuclar-se els dits! Li va dir Joan.
- Mai havia tastat un pastís tan bo!
Tots els dies, després de jugar i començar a fer-se de nit, els xiquets i xiquetes arreplegaven tots el jocs que havien utilitzat i tornaven de camí a casa.
Un dia d’hivern, va començar a ploure molt i els xiquets van haver d’arreplegar tot molt de pressa i els seus pares els esperaven sota l’arbre amb els cotxes perquè no es banyaren i se’ls van portar a casa. La tempesta va continuar tota la nit i cada vegada els llamps eren més forts. Aquesta tempesta va durar alguns dies i els xiquets van estar tot eixe temps sense anar a la casa de l’arbre.
Van passar tres o quatre dies, i la tempesta va anar desapareixent. Aleshores els xiquets un dia que van eixir de l’escola, impacients per tornar a vore la casa, van començar a córrer.
Però quan van arribar... es van trobar sense casa. Estava tota destrossada per la pluja: la porta estava arrancada, la teulada estava a terra,...
Els xiquets es van posar molt tristos i no sabien què fer fins que a Daniel se li va ocórrer una idea:
No vos preocupeu, demanarem ajuda als nostres pares i mares i entre tots farem una altra casa a l’arbre.
A tots els va paréixer una idea genial, i, a poc a poc, van anar construint una altra casa, fins que la van acabar i molt contents van continuar passant les vesprades a la casa de l’arbre.
No regals als dolents
Tatiana V R
Una volta, Dulce, una xiqueta de 12 anys i ulls blaus, estava molt alegre perquè faltava molt poc per a Nadal.
Dulce es va guiar amb les paraules dels seus companys. Els companys de Dulce es portaven malament tot l’any i el Pare Noel no els portaria regals al Nadal, i a Dulce molts regals, per això li tenien enveja.
Als companys de Dulce no els agradaven gens els deures ni l’escola i volien que Dulce també fóra roïna als estudis perquè tampoc tinguera regals de Nadal. Manu i Sergi eren els més dolents de l’aula. Van començar a fer el seu treball, no deixaven a Dulce fer els deures. Dulce com que era bona estudiant va dir que la deixaren treballar en pau.
Ho va dir de tal manera que Manu i Sergi van passar, però els va durar poc. Després del pati tenien examen i Manu va fer un examen trampa, per a perjudicar Dulce. Quan Dulce va acabar de fer l’examen, va anar al bany i en eixe instant, Manu va agafar l’examen de Dulce i el seu, ho va fer molt ràpid perquè Dulce no l’agafara canviant el nom.
Al dia següent el mestre va dir la nota de l’examen. Dulce es va quedar al·lucinada perquè ella no havia aprovat i el pitjor de l’aula, Manu, sí que havia aprovat l’examen. Dulce li va demanar al mestre que el tornara a corregir perquè això no podia ser. El mestre no li va dir res a Dulce però ell veia que això no podia ser cert, perquè normalment les notes de Dulce eren espectaculars i les de Manu eren horroroses.
El mestre va ser el més llest de tots i en l’hora del pati va agafar Manu i li donà un altre examen per a vore el que sabia i si això era cert.
En el segon pati va fer el mateix amb Dulce, Dulce no s’ho explicava perquè havia de fer-lo una altra vegada, però el va fer.
El mestre, al dia següent va dir la nota de l’examen i va veure que Dulce tenia raó i que Manu no havia dit la veritat.
El mestre li va posar un deu a Dulce i un zero a Manu. El mestre li va posar un part a Manu perquè li havia mentit. Manu estava encara més furiós i Sergi li va dir a Dulce si li deixava els deures d’anglés. Dulce, com que era tan bona, li’ls va deixar. Dulce tenia una mania, copiar les preguntes en boli i les respostes en llapis, i Manu i Sergi van esborrar totes les respostes i van posar-les totes malament. El dia dels deures els tenien tots malament i Dulce va dir que això no era el que ella havia fet. La mestra anà a veure la resposta i va veure que eixa no era la seua lletra i la mestra li va posar un part a Sergi.
Com que no podien fer res més van deixar una noteta sota el pupitre de cada company fins i tot en els seus mateix, perquè no els agafaren. En la nota posava un insult depenent del company que fóra.
Manu i Sergi van llegir la noteta per a dissimular i quan Dulce va entrar a l’aula tots els companys i les companyes es van quedar fixament mirant-la als ulls, Dulce els va preguntar que perquè la miraven així i els companys li van dir que si com si ella no sabera el que passava. Dulce li va dir a la mestra que ella no hi havia fet res però la mestra no estava molt segura perquè ja havien passat moltes coses amb ella.
Dulce es va cabrejar de veritat i ara totes les coses que li van fer les va fer ella de veritat. Dulce es portà malament tot l’any li van posar més o menys sis parts en quatre mesos.
Va baixar les notes dels exàmens totalment. Els mestres estaven preocupats perquè ara era dolentíssima i fins i tot va emmalaltir. Manu i Sergi es van adonar del mal que li havien fet a Dulce i van anar els dos a la casa de Dulce i li van demanar perdó. Dulce es va recuperar i es van fer molt amics, Manu i Sergi van canviar tant que no es creia ningú que això poguera passar, ara els agradava estudiar i ara sí que hi haurà regals de Nadal per a tots.
Un dia de Nadal
Jennyfer Esquiron
Hi havia una vegada un xiquet que es deia Emili que vivia en un poble a dalt d’una muntanya. N’Emili era un xiquet simpàtic que li agradava molt anar a l’escola i jugar amb els seus amics. Un dia al poble va passar una cosa molt divertida: es va posar a nevar. Feia molt de fred, però la mare el va deixar jugar a tirar-se neu amb tots els xiquets. El va ajudar a posar-se els guants a les mans, la bufanda per a tapar-se el coll, la gorra per tindre les orelles calentes i se’n va anar a jugar a la plaça. Quan es van cansar de córrer van pensar a fer un ninot de neu enorme. Els xiquets s’ho estaven passant molt bé. Emili havia d’anar a sa casa perquè els pares li tenien una sorpresa: muntarien tots junts el pessebre per tenir-lo fet el dia de Nadal.
De jugador a entrenador
Chema López Blasco
Era una volta un xiquet que es deia Eustaquio i tenia 18 anys. No tenia estudis i estava buscant treball, però no l’admetien en cap lloc perquè es necessitava el graduat escolar. Als 14 anys va deixar d’estudiar perquè era molt bon jugador de futbol i tots els equips de la Comunitat Valenciana el volien al seu equip. Però una lesió als 16 el va obligar a deixar el futbol i com que no tenia estudis no el volien en cap lloc i els seus pares li van dir que es traguera el graduat escolar.
Va fer l’examen i va traure un quatre. A la volta següent un tres i a la tercera va traure un 5’2. Després d’aconseguir el graduat va aconseguir el títol d’entrenador de futbol i va entrenar l’equip del seu poble i va quedar l’equip primer a la lliga gràcies a ell. L’Hèrcules club de futbol el va fitxar com a entrenador. Y després de molts anys intentant ascendir a primera divisió, gràcies a l’entrenador Eustaquio va ascendir a primera divisió i l’equip va quedar quart a la lliga i el València es va fixar en ell i va decidir fitxar-lo. A la temporada següent el València va guanyar la lliga i una revista li va donar un premi com a millor entrenador del món.
