Diumenge 2 de Quaresma, cicle C

EVANGELI I VIDA

Diumenge 2 de Quaresma, cicle C

(24 de febrer de 2013)
Entrar en el núvol, és endinsar-se en el mateix ésser de Déu

(Lc 9, 28-36)



Jesús prega perquè en té necessitat. Si el projecte de la seva existència humana ve marcat pel designi del Pare, és lògic que molt sovint triï uns llocs i uns espais de soledat per a posar-se a l’escolta i renovar així la seva fidelitat: Vet aquí, oh Pare, que venc a fer la teva voluntat (Hb 10). I si en el desert, després del baptisme, la seva pregària era més àrida que les mateixes pedres ermes, i per afegitó amb unes temptacions terribles d’evasió, en aquesta avinentesa, fins i tot físicament quedà transfigurat: Mentre pregava es transmudà l’aspecte de la seva cara i el seu vestit es tornà blanc i espurnejant, i totalment pres per la glòria del Pare, entrà en el núvol, s’endinsà en el mateix ésser de Déu. Amb poques paraules, en aquesta escena, ens ve descrit tot el que s’esdevé quan hom prega amb Jesús i en Jesús.
No hi ha cap acció que es pugui dir pregària cristiana si no és des d’aquest àmbit del Crist. “Per ell, amb ell i en ell, Vós Déu Pare omnipotent en la unitat de l’Esperit Sant, rebeu tot honor i tota glòria” (Cànon de la missa). Pregària simplement “humana” no existeix. Ara, els que és més gran, és que la pregària que surt d’un cor humà dèbil i limitat, en i per Jesucrist, es converteix en divina. Pere, Jaume i Joan, entraren també en el núvol perquè eren amb Jesús. El qui no és amb Jesús converteix la pregària en una xerrameca, semblant a la dels escribes i fariseus que creien que com més parlaven més escoltats serien per Déu. Jesús ens adverteix: Abans que obrigueu la boca, el Pare ja sap de què teniu necessitat (Mt 6, 7). Nosaltres gastam temps i energies intentant ser escoltats per Déu. ¿Però, realment convertim la pregària alguna vegada en saber descobrir què vol de nosaltres el Pare? ¿Com podem fer la seva voluntat, com repetim en el Parenostre, si no ens param a escoltar-lo?
Molts cristians no preguen perquè no hi veuen la seva utilitat. Altres, no preguen perquè no es volen sentir atrapats dins el núvol, la divinitat. Altres, finalment, sofreixen per no saber pregar. Als primers els diria: intentau-ho i veureu si hi ha alguna cosa més útil per a la vida que saber exactament el per què de l’existència. Als segons els diria: repreneu la tasca de pregar, però feu-ho bé. No demaneu coses petites; demaneu-ho tot. Demaneu l’Esperit Sant (Lc 11, 12). ¿Hi pot haver-hi res més gran que sentir-se atrets per Déu fins a formar part de la família divina? Fill, tot el que és meu és teu (Lc 15, 31). Als últims els diria: ¿Sofriu per no saber pregar? Doncs bé, continuau fent ho així, perquè ja estau pregant. Pregau amb presència, si més no. Estar-se, encara que sigui de cos present, ja és una prova de fidelitat. I la fidelitat és conseqüència de l’amor, i al mateix temps és la predisposició única per estimar (Lc 10, 38-42).
El Pare proclamà Jesús el seu Fill, l’Elegit, i ens recomanà escoltar-lo. La pregària sempre ens posarà a l’aguait i a l‘escolta de Jesús en el clam del dèbil, del pobre, del necessitat i oprimit, venguin d’on venguin totes aquestes mancances. Així ho feu Moisès amb el poble esclau del faraó. Així ho feu Jesús davant tota classe d’esclavitud. És que es tractava de la veu del Pare.
Ricard Janer, M.SS.CC.